He lost control

lendema-de-tot

“L’endemà de tot”, Lluís Calvo.

La primera aproximació a aquesta novel·la va ser a través de la meva xicota. L’hi vaig regalar pel Sant Jordi de l’any passat i a través dels seus comentaris em vaig formar una primera imatge: “quines frases més llargues”, “mira, ni un punt apart” i altres referències a l’atapeïment de la seva prosa, però també punts a favor, com la proximitat de les seves ambientacions (a la il·lustració de coberta apareix una més que freqüentada cruïlla del carrer Tallers, per exemple) o la fàcil identificació que tindria jo amb els principals personatges, quatre ganàpies que voregen la quarantena, escolten Joy Division i van amunt i avall per Ciutat Vella (la contracoberta els defineix com a perdedors, així que gràcies carinyo).

Ara bé, un cop cara a cara amb aquesta història és fàcil adonar-se que l’escassetat de punts i apart no implica una lectura densa sinó al contrari, una prosa que flueix i de seguida ens té submergits en les peripècies d’aquest grup d’amics que mai es troba fora de “les muralles”, les del districte històric de la ciutat.

La història ens l’explica en Giralt, un noi del Raval convertit en un adult sense feina, sense gaires expectatives, però que és capaç de transmetre’ns les idees i les subtileses de la personalitat dels seus amics encara que en ocasions se les miri a una certa distància. A través d’ell assistim a l’enrariment progressiu d’en Villarrasa, amic i company de pis que ens fa patir amb el seu comportament cada cop més impredictible.

Lluís Calvo és poeta i autor d’alguns llibres molt estimulants com pot ser Estiula. Com a narrador, a L’endemà de tot desplega un estil d’aquells que aconsegueixen semblar senzills però que denoten una feina important de depuració i molt d’ofici. No només això sinó que aconsegueix ser creïble i fer que res grinyoli. Podem creure que la seva extensa tasca com a poeta ha fet possible la sensibilitat i la humanitat que impregna aquestes pàgines. Concretament l’aparent nostàlgia que traspua la contemplació d’establiments que tanquen, barris que es transformen, vides que fluctuen. I dic aparent perquè el propi autor fa un petit al·legat contra la nostàlgia en una nota al final, proposant una acceptació serena dels múltiples canvis que ens envolten, que ens fan i ens desfan.

Per tant, L’endemà de tot s’ha convertit per mi en un petit tresor, una novel·la executada amb mestria però també amb el cor, amb una emoció de fons que en cap moment desvirtua el seu valor com a retrat i com a narració que conjuga realisme i lirisme. Ara, al passar pel carrer Gignàs o la plaça Milans, un no pot evitar pensar que està en el territori d’aquesta novel·la. Una geografia no només urbana sinó de l’esperit.

Anuncios

4 Comments

  1. Una novel•la genial! És fantàstic veure con algú és capaç de descriure amb aquesta delicadesa la vida quotidiana dels carrers que trepitjo. Semblem personatges anònims els qui ens creuem per l’estretor del Barri Gòtic, però tots tenen nom: Giralt, Villarassa, Cristina… amb una història que pot ser semblant a la teva, a la meva o a la nostra. Estupenda síntesi Fran! 🙂

    Le gusta a 2 personas

    Responder

Responder a Fran Agudo Cancelar respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s