Il·lusions elementals, de Ponç Puigdevall. Por i fàstic al Gironès.

Ponç Puigdevall ha estat molts anys crític literari a diversos mitjans de premsa, i potser el seu nom està encara més associat a aquesta tasca de crític que a la d’autor, tot i tenir en el seu currículum uns quants títols publicats. El seu rigor com a crític afegeix un plus d’interès en la seva pròpia obra literària, però si he triat llegir aquestes Il·lusions elementals en comptes d’un altre llibre ha estat per la foscor i un cert caràcter extrem que traspuen tant la coberta com la sinopsi de la novel·la. Efectivament, el lector trobarà que no hi ha concessions, que els problemes del protagonista en cap moment paren de créixer i que la tenacitat en l’error d’aquest personatge malsà i destructiu ens fa estar amb l’ai al cor durant la major part de les prop de tres-centes pàgines que té la novel·la.

El text és dens en el bon sentit de la paraula; s’entén perfectament, és àgil, expressiu, però simplement dens, si el comparem amb certa lleugeresa d’autors menys exigents. Una mostra d’això és que no hi ha diàlegs, si bé tampoc es troben a faltar. Els capítols, per la seva banda, són llargs, amb una partició en blocs que articula la concatenació de descripcions —sempre angoixants, destil·lades per una primera persona presonera de sí mateixa— i acció, sovint imprevisible, una cursa en cercles cap als últims esglaons de la misèria material i moral.

Llegint Il·lusions elementals, vénen a la ment algunes de les novel·les del Nobel noruec Knut Hamsun, sobretot Fam, i la sensació que ens desperta, la de voler fer reaccionar al protagonista davant de tants desencerts que presenciem. També ens pot evocar la vida d’indigent de Jean Genet al Journal du voleur, però mancat de qualsevol element romàntic.

L’Eloi, el narrador protagonista, és un escriptor que ja no és capaç d’escriure, ni tan sols llegir; només pot beure i fugir dels problemes tot deixant un rastre de fracàs i destrucció. La seva fugida endavant el porta de Girona a passar una llarga temporada a Gijón i després a vagarejar per bona part d’Espanya com un nòmada, malvivint sempre, alcoholitzat, sense cap horitzó al davant que no sigui pitjor que l’anterior. Les opcions de salvació són refusades, traïdes, malaguanyades. Només la confessió en primera persona des del futur ens permet confiar en la seva salvació.

A mi, el que em despertava una mena de consciència superior que m’ho permetia tot, en especial situar-me més enllà de les contingències, era el desig de literatura.

p. 252

La descripció detallada de tant patiment, de tanta incertesa, de l’anorreament de l’individu que suposa la indigència —i el seu company l’alcoholisme— remouen i espanten el burgès, petit o gran, que qualsevol lector portarà a dins. El que és segur és que després de llegir aquesta novel·la ens en quedarà una marca a dins, i mai més podrem mirar un captaire del carrer amb els mateixos ulls que abans.

…l’art de narrar, com la vida, es reduïa només a tres històries, la de l’home iracund que vol una cosa que sap que no aconseguirà mai, la de les meravelles i els perills de l’aventura mentre es posterga el retorn a casa, i la de l’home de geni que es creu un déu i que al final descobreix que només era un home i que el seu déu l’ha abandonat.

p. 261

 

 

Anuncios

Josep M. Argemí: El somni de William Blake

Tot un descobriment, del tot fortuït a més, el d’aquest autor tan singular. I és que les narracions breus que conté El somni de William Blake tenen un regust a clàssic, a tradició europea de la millor, cosa que ve a ser una raresa en el panorama actual. Dic tradició europea però, més concretament, la connexió que s’estableix a través d’aquests textos és amb figures igualment singulars. El nom del gran visionari romàntic anglès presidint el títol del recull ja ens situa entre un grup ben il·lustre d’heterodoxos de les lletres i la cultura.

newton-william blake

William Blake, “Newton” (1795)

La resta de noms coneguts que desfilen per aquestes pàgines apunten en la mateixa direcció, la de l’espiritualitat, del camí desconegut, l’especulació metafísica: Verdaguer, Goethe, Perucho, Athanasius Kircher o Joan de Patmos en són exemples. Protagonitzen o inspiren històries d’una imaginació a voltes desbordant, preciosista, també un pèl obscura en ocasions. El llenguatge emprat acompanya molt bé aquestes narracions a mig camí entre les visions, el món oníric i l’homenatge literari. Entre les marques d’estil de l’autor, qualsevol s’adonarà aviat que l’ús personalíssim —i més que generós— que fa del parèntesi és la que més destaca, amb una funció acotadora molt marcada.

555px-kircher_mundus_subterraneus_ideal_aquatic_system

Athanasius Kircher, “Mundus subterraneus” (1665)

 

Alguns dels contes, com el primer, Aurora, són molt breus i més que narrar ens conver-teixen en espectadors d’una escena que concentra un significat ampli sense que hi hagi pràcticament acció. Altres, com el segon, són en aparença més convencionals, però amaguen igualment tot de ressonàncies que poden agafar desprevingut algun lector. I és que cadascun d’aquests relats traspua un culturalisme que articula bona part del seu encant. Alguna de les peces més breu, de fet, potser confien massa la seva força narrativa a la força del nom que evoquen, com passa en els contes sobre Perucho o Sant Joan. Un dels meus preferits és sens dubte Un conte cruel, primer perquè calen contes cruels com aquest la història d’una nena amb el do de la profecia i el tracte que rep per part dels adults—, sobretot si estan plens de visions ombrívoles, personatges deshumanitzats i un dialecte mallorquí no per impostat menys saborós.

the_four_horsemen_of_the_apocalypse_28192129_-_1

Fotograma de “The Four Horsemen of Apocalypse” (1921)

 

En definitiva, un llibre de contes que evoca el millor del passat, amb un imaginari subterrani i escatològic d’allò més interessant, que ret homenatge en tot moment a la literatura amb majúscules, i ho fa sense resultar exactament postmodern. La seva estratègia passa per estimular la nostra fantasia i cuidar la llengua al detall. Un títol, per tant, amb el qual tant en Josep M. Argemí com l’editorial Males Herbes fan un pas significatiu en la consolidació de les seves trajectòries. Almenys jo he pres bona nota per fer-ne seguiment en un futur.

 

A peu amb Josep M. Espinàs

a peu per castella9788495616036-es-300

Feia una eternitat que no escrivia aquí, ho sé. El motiu no és que hagi abandonat la mania de llegir, ni molt menys, però sí que és cert que la majoria de les lectures que he fet els últims mesos no m’han semblat prou ressenyables. I quan m’ho han semblat no he disposat del temps o les ganes com per reflectir-les aquí. Què entenc per ressenyable? Doncs sobretot que sigui un títol més o menys recent, i que pugui donar peu a un comentari per part meva, ni que sigui breu. No sé si servirà de compensació però avui no vinc amb un llibre sinó amb dos. Dos llibres germans que de fet pertanyen a una família bastant nombrosa, i que en realitat no compleixen aquest criteri de la novetat i la innovació, en absolut, però que crec que cal rescatar justament pels motius contraris.

Estic parlant d’un autor familiar per gairebé tothom, en Josep Maria Espinàs. Un home que porta dècades publicant i que encara avui, amb 90 anys, es manté en actiu com un dels articulistes més venerables del país. La seva sèrie de llibres de viatges, A peu per… és ja un clàssic, una família ben nodrida que, potser de tan familiar, fa que no la valorem com cal.  En aquest cas he llegit dos volums, triats amb l’únic criteri que és que m’interessava especialment la zona que descrivien: la comarca de Las Villuercas, a Càceres, i les terres inhòspites de Sòria.

A peu per Castella i A peu per Extremadura es van publicar cap al tombant de segle, però el cert és que aquesta nissaga té els seus orígens a la dècada dels 50, quan l’Espinàs es va embarcar en un viatge pioner caminant pel Pallars i la Vall d’Aran. Un dels seus acompanyants llavors va ser Camilo José Cela, que havia escrit el celebèrrim Viaje a la Alcarria el 1948, precedent fonamental d’aquestes caminades escrites. L’Espinàs va reprendre aquesta literatura peripatètica passada la seixantena, i després d’uns quants títols dedicats a diferents indrets de parla catalana, s’aventura en terres castellanes, concretament per la província de Sòria. Defugint sempre el que pugui tenir un caire turístic o monumental, escull les contrades inhòspites, els poblets mínims, el páramo. Esmenta al principi el poc cas que han fet els escriptors catalans a Castella, que quan hi han anat ha estat en cotxe, perdent-se tots els detalls que només es poden copsar caminant.

JOSEP MARIA ESPINAS SUBIDO A CABALLITO ENCIMA DE CAMILO JOSE CELA

Espinàs damunt Cela (El Periódico)

A Sòria ja era en aquell moment una realitat més que palpable el problema de la despoblació: un silenci que ho inunda tot, carreteres i camins per on no passa ningú, dificultats per conversar amb algun habitant. El problema no ha fet més que empitjorar durant aquests anys, i ara tot just despunten veus crítiques que posen el focus en la urgència per posar solució a l’extinció definitiva d’un territori, d’unes formes de vida. Aquí vaig parlar de La España vacía de Sergio del Molino, però també hi ha llibres recents ben interessants com Los últimos, de Paco Cerdà, o Palabras mayores d’Emilio Gancedo, que aprofundeixen en aquesta realitat dramàtica.

Quan aconsegueix xerrar amb algú, Espinàs es meravella de la llengua —no hi trobarem cap prejudici, per part de ningú—, del caràcter, de les condicions de vida, sobretot passades. Van desfilant davant nostre topònims carregats d’essència: Garray, Vilviestre de los Nabos, Villaciervitos, Calatañazor. Els versos de Machado sobrevolen aquestes pàgines, i Espinàs en fa esment en més d’una ocasió, com una referència ineludible, igual que altres veus com la de Gerardo Diego o Dionisio Ridruejo.

El viatge A peu per Extremadura recorre les Villuercas i els Ibores, el sud-est de la província de Càceres proper a Guadalupe, i no mostra un panorama tan preocupant tot i que també hi ha pobles ben petits i alguna dificultat per allotjar-s’hi. La situació només ha millorat relativament en comparació amb els problemes que es trobaven els viatgers anglesos dels segles XVIII i XIX. Així i tot, el caminant hi troba places animades, avis als bars, carrers amb una certa vitalitat. A Castella s’intuïa, però aquí es fa palès un cert xoc cultural, que sovint és directament hilarant. La gent és bastant més oberta que a Castella, franca, xerraire, però sovint fa gala d’un sentit rural de l’humor, voluntari o involuntari, al qual l’Espinàs no pot respondre sinó amb desconcert. Trobem un cert nombre de graciosos, de gent especial, amb tirada a la facècia i al “chascarrillo”, com l’ex-legionari que tenen per boig. També fa gràcia cada cop que li fan notar al viatger que és un avi igual que ells; amb la millor voluntat li recomanen dinar o sopar a la residència, i l’Espinàs ha d’acceptar el missatge implícit.

espinas-91

JM Espinàs, en aquest cas a l’Aragó (Vilaweb)

Les llargues caminades entre poble i poble es presten a descripcions de paisatges i escenaris, que no cansen en absolut sinó que són un dels atractius d’aquests llibres. Llegint-los, vénen moltes ganes d’agafar la motxilla i recórrer tots aquests pobles més o menys recòndits. Ja en aquell moment tenia un aire d’extravagància l’anar a peu, però és totalment cert que aquesta és l’única aproximació vàlida per viure un indret. El senyor Espinàs encara va recórrer algunes altres regions i en va fer llibres interessantíssims, d’un estil àgil i planer —oposat al barroquisme que, segons ell, les grans extensions provoquen en els escriptors castellans—. Però quin ha estat l’impacte d’aquesta producció literària?

Crec que no m’equivoco si dic que és un autor conegut i fins i tot estimat. Al favor del públic s’ha sumat l’interès dels estudiosos, com demostra un llibret d’Elisabet Armengol (l’autora en parla a bastament aquí). Ara bé, qui el llegeix? Capítol apart són els articles que des de fa anys i panys publica a El Periódico, articles on exerceix una llibertat total, prescindint de l’actualitat i parlant de les seves coses. La pregunta em va sorgir després de consultar un dels portals més populars entre la comunitat lectora, Goodreads. Allà, com podeu comprovar, els llibres del nostre autor estan sense pena ni glòria i molts ni tan sols hi figuren. Pot ser perfectament que els seus lectors no freqüentin Goodreads, però no deixa de ser una constatació trista. Així que aprofito ara per reivindicar la seva figura i la seva obra, tan poc de moda però que tantes coses ens pot ensenyar a tots plegats. Camineu per les seves pàgines, i segur que us vindran ganes de caminar com ell pels variats territoris del món.

 

L’islam avui

9788415518440

Alguns aspectes controvertits es el subtítol que porta aquest llibre. I, a jutjar per algunes reaccions que ha suscitat, es fa palès que n’hi ha uns quants d’aquests aspectes, i que un assaig que els afronti obertament, sense apriorismes, pot acabar sent igualment controvertit. Com a mostra de tals reaccions, només cal veure el recull que en fa l’editor de Fragmenta al digital Núvol.

És evident que el tema es presta amb facilitat a opinions maximalistes, prejudicis ben arrelats i discussions acalorades. En un context on els mitjans no fan més que presentar-nos les barbaritats que es cometen diàriament en nom d’aquesta religió, és d’esperar que qui més qui menys se la miri amb recel. És això el que converteix en indispensable un estudi d’aquesta naturalesa. I difícilment trobarem algú més idoni que la islamòloga Dolors Bramon, que porta dècades analitzant què diu l’ensenyança recollida en l’Alcorà i què no diu. Una aproximació a l’islam i el seu llibre, l’Alcorà, s’ha de fer des de la filologia. Anant als textos, a les fonts, i en el seu idioma original.

mohammed_receiving_revelation_from_the_angel_gabriel

Muhàmmad rebent la revelació de l’àngel Gabriel (Wikimedia Commons)

Recordo quan jo mateix estudiava religions a la Universitat Autònoma. El professor Josep Montserrat ens va presentar les religions jueva i cristiana d’una manera que mai havíem vist. I tot des de l’anàlisi dels textos, de la paraula escrita. En el moment de tractar l’islam, el professor va deixar lloc a un altre ja que va admetre no conèixer prou l’àrab. Una honestedat poc freqüent, en l’època dels tertulians a temps complet. Doncs bé, Dolors Bramon evidentment sí que domina l’àrab i pot fer una dissecció dels mots recollits a l’Alcorà en busca de resposta. Així ens permet indagar en què hi ha darrera de conceptes com gihad (que és masculí per cert) o xaria. I el que trobem és la deformació tendenciosa d’idees que, o bé tenen una presència molt marginal al llibre sagrat, o bé s’han convertit en tota una altra cosa en boca dels actuals bàrbars que cometen els seus crims tot invocant un islam que no coneixen bé i que en realitat no dóna cabuda als seus excessos.

S’ha acusat Bramon de justificar alguns costums dels musulmans tinguts per injustificables a Occident. El que trobarà el lector, més aviat, és un context ben ampli i aclaridor per cadascun d’aquests aspectes controvertits. Una lectura de l’Alcorà en la línia de les tendències més modernes i aperturistes, que no obstant això no s’aparta de les fonts originals, no vol renunciar a l’islam ni convertir-lo en el que no és. Així, veiem com les idees de Muhàmmad suposen una revolució, un salt qualitatiu, en els costums de les societats àrabs preislàmiques, on per exemple era habitual enterrar vives les nenes si es considerava que ja n’havien nascut suficients. La seva doctrina arriba per canviar aquest panorama, però és evident que no ho pot fer de cop. El que intenta, més aviat, és aconseguir un canvi gradual, conduir cap a costums més humans, més civilitzats, com per exemple en el tema de la violència contra les esposes. També en un tema que ocupa tot un capítol, i que és el del paradís que espera a les dones de vida recta. És sabut que als homes els esperen les hurís, verges complaents i sempre perfectes, però, i a les dones? Qüestions com aquesta arriben a despertar en ocasions una mena de somriure, potser amarg, per la injustícia que comporten, igual que altres particularitats com poden ser la teoria del fetus adormit o alguns dels excessos dels imams, com la defensa de la terra plana.

flickr_-_nick_perretti_-_inside_the_muhammad_ali_mosque_of_cairo

Interior de la Mesquita de Muhàmmad Ali al Caire (Nick Perretti, Flickr)

Davant d’aquests esculls que ens tornen a posar al davant l’islam més primitiu i xocant, l’autora s’arma d’arguments i ens presenta les lectures més modernes de l’islam, perquè a banda d’energúmens que distorsionen la religió per cometre barbaritats, són nombroses les figures, i escoles senceres, que busquen un islam modern, obert i capaç d’adaptar-se al present. En aquesta línia va el treball de Bramon, i veiem que aquesta és l’única sortida si volem arribar tots plegats a un enteniment, a la germanor que es proposa de manera valenta en aquest llibre fonamental: la d’assolir una civilització islamo-cristiana.

Amb Alicia Kopf al pol

9788494508516

Qui és Alicia Kopf? Per mi era un nom que no situava fins que ha caigut a les meves mans aquest Germà de gel, amb el que l’autora ha guanyat el premi Documenta 2015. Qui s’amaga darrera aquest pseudònim ho anirem descobrint a mesura que ens endinsem en les pàgines d’aquesta novel·la transgènere —en paraules de l’autora— .

“Germà de Gel” Alicia Kopf Premi Documenta 2015 from Alicia Kopf on Vimeo.

Sobretot al principi, veurem una mena de divulgació dels grans noms de l’exploració polar de principis del s. XX: Scott, Amundsen, Shackleton… És una bona presentació d’aquella època daurada per a qui no la conegui, i per a la resta mai està de més recordar aquells episodis heroics. D’una manera tímida, però, veurem com comencen a aparèixer episodis i explicacions de la pròpia veu narradora, que per poc que sapiguem quatre dades sobre l’autora veurem que se situen en l’incert territori de l’autoficció. Quina relació tenen les expedicions antàrtiques amb la vida  d’una nena de finals de segle? Ben aviat trobem alguna pista del que se’ns proposa:

Que formal i poc heroica sembla aquesta conquesta d’Amundsen, feta de mesures continuades i correccions, com el mateix procés d’escriptura i edició d’un text…

Aquesta filla de pares separats, amb un germà autista —el que inspira el títol del llibre, malgrat no tenir tant protagonisme com es podria esperar— creix amb les ferides que ha deixat la situació familiar i decideix estudiar belles arts, primer, i després teoria de la literatura, just el mateix que l’Imma Ávalos/Alicia Kopf. Així que per acabar-ho d’adobar tenim que la nena ha estudiat dues carreres d’aquelles que en el nostre món tardocapitalista i cuñao ens diuen que no serveixen per res. Això donarà peu a les consabudes dificultats que agreuja el context de crisi: manca d’oportunitats, impossibilitat d’independència personal, incomprensió… Però la protagonista té recursos i se’n surt prou bé com per poder fer la seva vida i perseguir les seves metes. Després vindran les amargors del desengany amorós i altres penes, com també els dubtes sobre l’obra pròpia. La idea de fons, malgrat tot, ha agafat cos fa temps:

M’encallo sovint en aquest projecte. Davant meu no veig res; blanc. A sota sí, hi ha moltes coses. Xisclets de foques. ¿Era dels pols de què volia parlar? ¿O és només la imatge de la neu el que em fascina? Inestabilitat, desorientació, fred (fa calor), determinació. Sensacions que acompanyen els exploradors polars i també aquells que treballem amb el blanc. Perquè no m’interessen els exploradors polars per si mateixos, sinó la idea de recerca, de buscar alguna cosa en un espai inestable. M’agradaria parlar de tot això com a metàfora, perquè el que m’interessa és la possibilitat d’una èpica, una èpica nova, sense contrincants ni enemics; una èpica d’un mateix i d’una idea. Com la dels artistes i dels escriptors.

197

Alpha Decay ha publicat recentment edició en castellà

Tenim, doncs, un relat fragmentari que ens apropa els moments estel·lars de la conquesta polar i un altre de més personal i que va guanyant pes: l’autorretrat, personal i generacional. Una vida que pot assemblar-se a la de tanta gent de la seva generació, però que, a diferència de la gran majoria, assoleix sentit a través de la creació artística. I més que en la narració de grans peripècies personals —per això ja hi són Shackleton i companyia—, la fortalesa del text rau en l’abundància de reflexions, d’idees.

Les accions dels altres, i de vegades les nostres mateixes, ens són un misteri. Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància. Potser penso això perquè no sóc escriptora, només una exploradora de les meves possibilitats textuals, que són limitades.

En altres fragments com aquest, el lector trobarà davant seu un text que s’explica a sí mateix, en ocasions gairebé diríem que es vol justificar, potser per ser tan atípic i tenir un aire experimental. Però en qualsevol cas és d’una agilitat molt remarcable, i ens hi hem d’apropar amb la ment ben oberta, tenint present que l’autora és sobretot artista plàstica, que Germà de gel és part d’un projecte plàstic  més ampli i que, com ha dit l’autora recentment en una entrevista a BTV, regalant un dels pocs somriures que ofereix: Alicia Kopf tiene diez años.

Us menjaríeu un colom?

9788482646312

Kun kyyhkyset katosivat. Aquesta bonica musicalitat és la que té el títol original de la novel·la de què us parlo avui: Quan els coloms van desaparèixer. L’escriptura del finès potser no dóna una idea prou acurada de la sonoritat d’aquest idioma, d’una estranya bellesa que potser sigui una mica més familiar als seguidors del cineasta Aki Kaurismäki. Torno a parlar d’un llibre de Sofi Oksanen, la Kaurismäki de les lletres finlandeses en el sentit d’única representant famosa internacionalment de la cultura en una llengua “petita”. Tanmateix, igual que succeïa a Purga, l’altra novel·la seva de què vaig parlar aquí, i diria que en pràcticament tota la seva obra, la veu de l’autora està al servei no de la realitat finlandesa sinó de la de la seva germana petita, Estònia, una cultura amb un milió escàs de parlants d’estonià.

kun_kyyhkyset_katosivat

Wikipedia.fi

Per què aquest títol? Aviat trobem la resposta en les seves pàgines. Estem als anys de la II Guerra Mundial, amb els nazis ocupant el país, Estland, i portant els seus costums. Entre aquests costums hi ha el de menjar coloms, que consideren una menja exquisida, raó per la qual els cacen i és de suposar que desapareixen. El somni de més d’un i de dos per aquestes contrades. En aquest context històric de tensió, viscut per molts estonians amb certa esperança al principi, però amb un desengany que creix a mesura que van coneixent els alemanys, és en el que dos cosins, Edgar i Roland, i la dona d’un d’ells, la Juudit, juguen les seves cartes, sempre amb un objectiu primordial que és sobreviure.

Polen, Herkunft der Umsiedler, Karte

Oksanen ja havia demostrat el seu talent per el·laborar personatges moralment ambigus i rics, enfrontats als convulsos episodis de la història nacional, ideals per posar a prova els seus valors, les seves contradiccions, les seves passions. Així, veurem com l’Edgar passa de ser Eggert Fürst a convertir-se en el camarada Parts, sempre amb la mateixa entrega a la causa del poderós de torn, amagant el que calgui, i sempre a l’òrbita del poder sense acabar d’accedir-hi. La Juudit, com la resta de dones del seu entorn, es veurà atrapada en un món de tries limitades, on el seu únic poder rau en el seu cos i poca cosa més. Això li permetrà gaudir dels privilegis dels alemanys mentre dura la seva presència al país, però cada cop hi ha més dubtes sobre si Alemanya guanyarà la guerra o vindran els soviètics . No aixafo res si dic que el destí de la Juudit és un dels components més amargs del llibre, però no més amarg que la realitat que van patir diverses generacions d’estonians.

p5239626-1030x773

La presó de Patarei (Perdidoenestonia.com)

Quan els coloms van desaparèixer potencia els elements dramàtics i els efectes d’una trama complexa dins una ambientació històrica en comparació amb Purga, on tot era més suggerit o latent. Aquí l’acció es desborda i les passions assalten el lector, sovint de manera sobtada. La seducció d’un oficial alemany per part de la Juudit o el seu encontre amb el Roland en unes escales sobten perquè no se’ns prepara ni són girs que quedin ben justificats. De vegades sembla que un atzar sospitós plana sobre la història, i cada cop més a mesura que avancem. És aquest regust de deus ex machina, que no és present a Purga, el que li treu punts,si bé molts lectors donaran importància al ritme àgil i la trama un pèl folletinesca, idònia per a una tv-movie amb uniformes a dojo. Sigui com sigui, el que és clar és que resulta una molt bona manera de conèixer la història i les vicissituds d’aquest petit país, on ha deixat una petjada tan forta la convulsió del segle XX.

Un cel de plom (2012) o com viure després de la no-mort

41jfwr2ffxl-_sx316_bo1204203200_

Tot just he tancat aquesta novel·la i només podia pensar en compartir-la aquí i animar-vos a llegir-la. Aquesta novel·la és un cant a la vida; la vida després d’haver passat per l’abisme que significa un camp d’extermini com Ravensbrück o Holleischen. Carme Martí ha escrit la vida de la Neus Català, explicada per ella mateixa als seus noranta-quatre anys. Ara, la Neus en té 100 i segueix viva, a la residència Els Guiamets.

No us diré el que esperava, perquè no sabia què esperar. El fet que fos una biografia novel·lada em feia enrere una mica, però tant si és un 50% realitat, un 50% novel·la, com si és 100% record, és un llibre digne de ser llegit.

La Neus Català és una dona admirable. De ben jove ja va mostrar empenta per organitzar les Joventuts Socialistes Unificades (JSUC) a Els Guiamets. Gelosa del seu germà gran que podia estudiar per mestre, va decidir que seria actriu i infermera. Sense saber que després de la república venia la guerra civil, va començar a estudiar per infermera, estudis que van quedar interromputs per l’esclat del conflicte.

Amb prou feines tenia vint anys i sabia que volia un món lliure. Va ser a la Resistència i es va exiliar a França, on segurament va viure els moments més feliços de la seva vida. La vida rural a Dordonya, amb l’amor de la seva vida, l’Albert, és de les imatges més commovedores de tota la novel·la, al meu parer. No sols perquè el paratge era idíl·lic, pel que sembla, també perquè era un home amb qui compartia ideals i plans. Junts van fer d’enllaç per als maquis espanyols i, més tard, van treballar per a la Resistència. Fins que els van enxampar els nazis.

De tots els textos que he llegit sobre els camps d’extermini, aquest és el que més proper m’ha semblat. El més específic i colpidor. Tant, com per deixar escapar alguna llàgrima llegint l’infern pel que van haver de passar milers de persones com la Neus. Simplement pel fet de no ser alemanys o de no compartir les idees polítiques dels nacional-socialistes.

Carme Martí, l’autora que ha donat la veu a les paraules de la Neus, ha aconseguit que me l’imaginés, la Neus, asseguda davant meu explicant fil per randa com van ser aquells mesos a la presó de Llemotges, primer, a Ravensbrück, després, i a Holleschein, per últim.

2183028038_f2e34007ea_b

De tot el que he llegit em sorprèn la valentia que es desprèn durant tot el relat, com quan tot el grup de la Neus es va negar a menjar-se una sopa d’herbes que els havia fet sentir pitjor del que ja es sentien; això va comportar que al dia següent els servissin enciam amb vinagre i sucre, que els va semblar una delícia.

No vull explicar-vos cap de les esfereïdores imatges que es descriuen al llarg de la novel·la, però us puc dir que te les pots imaginar amb gran detall i són terribles. De totes maneres, em sembla molt més dura la quarta part, la tornada a la normalitat després de la no-vida.

És curiós com la mateixa Neus reconeix que durant els mesos que va ser presonera dels nazis va riure com mai no havia rigut. Com des del terror i la desesperació constant que els assetjava va trobar moments per a imitar el Charlot o fer alguna ganyota i treure algun somriure de les persones que tenia al voltant. En canvi, un cop va tornar a ser lliure li va costar trobar-se viva o contenta. Especialment després d’assabentar-se de la mort de l’Albert, que es va anar apagant a poc a poc, quan ja era lliure i tocava tornar a casa.

Si hagués d’escollir El Moment, escolliria la baralla amb l’Avelina quan es va assabentar que li havia cremat el vestit de deportada i la capsa amb les cartes de les deportades amb qui mantenia el contacte i algunes de les notes que va recuperar de l’Albert, gràcies a un company seu en els camps d’extermini. El vestit de deportada que ella volia guardar, que va netejar amb gran interès per guardar-lo i que va portar durant tot el viatge de tornada cap a França, a casa dels pares.

Tal com deia en la meva anterior entrada, Un cel de plom i El arte de volar, potser siguin els textos més emotius que he llegit aquest any.