Alastair Bonnett nos lleva Fuera del mapa

Los hombres y mujeres de principios del siglo XXI tenemos la idea, casi la certeza, de que el mundo ya ha sido explorado, cartografiado, reconocido en cada palmo de su extensión. Estamos convencidos de que, una vez trazados todos los mapas, fotografiado por satélite cada rincón, la “verdad” geográfica está asentada como algo ya inmutable y definitivo. Si una virtud tiene este libro de Alastair Bonnett es la de hacernos ver que esto no es exactamente así. Otra, no menos destacable, es recordarnos que la geografía puede ser una disciplina apasionante.

¿Qué idea unifica un libro divulgativo que habla de islas desaparecidas, salvajes no contactados, tierras de nadie, áreas de cancaneo y escenarios de la infancia del autor, entre otras muchas cosas? Subyace el concepto de topofilia, prestado del geógrafo Yi-Fu Tuan y que el propio Bonnett nos explica: la topofilia, un vínculo con los sitios, un verdadero “amor al lugar”, que tiene que ver con la necesidad de cierto misterio, de dejar cierto margen para la sorpresa. Todo lo contrario del turismo, que encarna para la mayoría de nosotros la única opción de “ver mundo”, y al mismo tiempo la mayor amenaza para este mundo que se banaliza y se disneyfica.

globes-1246245_1280

Cualquier lector que tenga un mínimo de curiosidad por su planeta encontrará datos interesantes en todos y cada uno de los capítulos. En mi caso, he acabado leyéndolo con Google Maps delante siempre que he tenido ocasión, con el ánimo de buscar esos puntos en su mayoría desconocidos, muchos de ellos además difíciles de localizar. Ahí radica una de las lecciones y de los atractivos de Fuera del mapa, en el hecho de mostrarnos cómo los mapas pueden resultar inútiles, desfasados, impotentes ante determinadas realidades geográficas. La geografía, por otra parte, se entiende aquí en el sentido amplio que siempre se ha marginado en escuelas e institutos, donde la geografía física ha dejado fuera tradicionalmente a la geografía humana y a otros enfoques.

Uno de los grandes panfletos ateos de la era victoriana se titulaba Hell: Where is it? (“El infierno: ¿dónde está?”). Si nos parece una pregunta extraña, es porque se nos ha olvidado que antaño la geografía desempeñaba un rol central tanto en la moralidad como en la religión. El paraíso, el infierno y todos los demás viajes y destinos de salvación y condenación se entendían como lugares permanentes y realidades cartográficas. Ofrecían un mapa moral que ayudaba a la gente a situarse dentro de un paisaje ético. Parece que las personas necesitamos que la moralidad esté vinculada y arraigada a una serie de lugares concretos e itinerarios específicos. Si nuestras categorías morales se limitan a flotar desvinculadas de la tierra, acabará llevándoselas el viento.

Este fragmento, perteneciente al capítulo dedicado a un pueblo abandonado del oeste de Australia, ilustra bien la riqueza de ideas en uno de los libros más interesantes que se pueden ofrecer al gran público, sea amante de la ciencia geográfica o no. Ese tono divulgativo y neutro —que tan bien consiguen los anglosajones, por otra parte— puede defraudar a quien busque algo más intenso o más underground, pero el hecho de estar traducido por Javier Calvo ya compensa en gran parte esa pequeña pega.

L’islam avui

9788415518440

Alguns aspectes controvertits es el subtítol que porta aquest llibre. I, a jutjar per algunes reaccions que ha suscitat, es fa palès que n’hi ha uns quants d’aquests aspectes, i que un assaig que els afronti obertament, sense apriorismes, pot acabar sent igualment controvertit. Com a mostra de tals reaccions, només cal veure el recull que en fa l’editor de Fragmenta al digital Núvol.

És evident que el tema es presta amb facilitat a opinions maximalistes, prejudicis ben arrelats i discussions acalorades. En un context on els mitjans no fan més que presentar-nos les barbaritats que es cometen diàriament en nom d’aquesta religió, és d’esperar que qui més qui menys se la miri amb recel. És això el que converteix en indispensable un estudi d’aquesta naturalesa. I difícilment trobarem algú més idoni que la islamòloga Dolors Bramon, que porta dècades analitzant què diu l’ensenyança recollida en l’Alcorà i què no diu. Una aproximació a l’islam i el seu llibre, l’Alcorà, s’ha de fer des de la filologia. Anant als textos, a les fonts, i en el seu idioma original.

mohammed_receiving_revelation_from_the_angel_gabriel

Muhàmmad rebent la revelació de l’àngel Gabriel (Wikimedia Commons)

Recordo quan jo mateix estudiava religions a la Universitat Autònoma. El professor Josep Montserrat ens va presentar les religions jueva i cristiana d’una manera que mai havíem vist. I tot des de l’anàlisi dels textos, de la paraula escrita. En el moment de tractar l’islam, el professor va deixar lloc a un altre ja que va admetre no conèixer prou l’àrab. Una honestedat poc freqüent, en l’època dels tertulians a temps complet. Doncs bé, Dolors Bramon evidentment sí que domina l’àrab i pot fer una dissecció dels mots recollits a l’Alcorà en busca de resposta. Així ens permet indagar en què hi ha darrera de conceptes com gihad (que és masculí per cert) o xaria. I el que trobem és la deformació tendenciosa d’idees que, o bé tenen una presència molt marginal al llibre sagrat, o bé s’han convertit en tota una altra cosa en boca dels actuals bàrbars que cometen els seus crims tot invocant un islam que no coneixen bé i que en realitat no dóna cabuda als seus excessos.

S’ha acusat Bramon de justificar alguns costums dels musulmans tinguts per injustificables a Occident. El que trobarà el lector, més aviat, és un context ben ampli i aclaridor per cadascun d’aquests aspectes controvertits. Una lectura de l’Alcorà en la línia de les tendències més modernes i aperturistes, que no obstant això no s’aparta de les fonts originals, no vol renunciar a l’islam ni convertir-lo en el que no és. Així, veiem com les idees de Muhàmmad suposen una revolució, un salt qualitatiu, en els costums de les societats àrabs preislàmiques, on per exemple era habitual enterrar vives les nenes si es considerava que ja n’havien nascut suficients. La seva doctrina arriba per canviar aquest panorama, però és evident que no ho pot fer de cop. El que intenta, més aviat, és aconseguir un canvi gradual, conduir cap a costums més humans, més civilitzats, com per exemple en el tema de la violència contra les esposes. També en un tema que ocupa tot un capítol, i que és el del paradís que espera a les dones de vida recta. És sabut que als homes els esperen les hurís, verges complaents i sempre perfectes, però, i a les dones? Qüestions com aquesta arriben a despertar en ocasions una mena de somriure, potser amarg, per la injustícia que comporten, igual que altres particularitats com poden ser la teoria del fetus adormit o alguns dels excessos dels imams, com la defensa de la terra plana.

flickr_-_nick_perretti_-_inside_the_muhammad_ali_mosque_of_cairo

Interior de la Mesquita de Muhàmmad Ali al Caire (Nick Perretti, Flickr)

Davant d’aquests esculls que ens tornen a posar al davant l’islam més primitiu i xocant, l’autora s’arma d’arguments i ens presenta les lectures més modernes de l’islam, perquè a banda d’energúmens que distorsionen la religió per cometre barbaritats, són nombroses les figures, i escoles senceres, que busquen un islam modern, obert i capaç d’adaptar-se al present. En aquesta línia va el treball de Bramon, i veiem que aquesta és l’única sortida si volem arribar tots plegats a un enteniment, a la germanor que es proposa de manera valenta en aquest llibre fonamental: la d’assolir una civilització islamo-cristiana.

Homenaje a Estonia: Purga, de Sofi Oksanen

Narrativa-13.5x22-PLANTILLA

Vengo de pasar unos días en ese pequeño y aún poco conocido país llamado Estonia. Parte del ritual antes de viajar a cualquier lugar es hacerse con alguna lectura lo más relacionada posible con el destino que se va a visitar. Tratándose de Estonia no parecía tarea fácil, y es que la literatura de esa república apenas ha trascendido más allá de sus fronteras. Sin embargo hay una escritora de éxito internacional, estonia por parte de madre, que sí que ha centrado su obra en ese país, y que por suerte tiene sus libros traducidos a muchos idiomas y perfectamente localizables. Hablo, claro está, de la finlandesa Sofi Oksanen, y la lectura de estos días no ha sido otra que una de sus novelas más aclamadas, Purga.

La acción nos traslada al oeste rural de Estonia, donde una mujer mayor, Aliide Truu, vive sola en una aldea, entre conservas y confituras. A su jardín llega una joven rusa en muy malas condiciones, huyendo, al parecer, de su marido, y que acaba siendo acogida en casa de Aliide. Entre ambas mujeres nacerá una peculiar relación, basada no tanto en lo que se dice como en lo que se calla. En realidad, Zara, la joven rusa, huye de sus explotadores, dos rusos que la han prostituido y humillado sistemáticamente en Berlín.

sofia_oksanen_vinnare_av_nordiska_radets_litteraturpris_2010

Sofi Oksanen (Wikipedia)

Si esta trama principal tiene lugar en 1992, recién estrenada la independencia de Estonia, las páginas que vienen después pronto nos llevan al pasado, para bucear en la convulsa historia del país y la no menos convulsa historia familiar de Aliide. Ésta acabará por revelarse como uno de los personajes más angulosos y cautivadores de la literatura europea de los últimos años, una heroína silenciosa y, como mujer, silenciada, pero que demuestra a lo largo de su vida una sorprendente capacidad de salir adelante, no siempre con buenas artes. En este sentido llama la atención la conexión con los conocimientos ancestrales que encarna el personaje de Maria Kreeli, la bruja de la aldea. La ambivalencia del Aliide es lo que le da vida y la sitúa en la selecta nómina de nombres librescos que dejan huella. Con los dramas familiares se mezclarán íntimamente los dramas relacionados con el momento histórico y su brutal impacto en una sociedad tradicional.

22-4-1030x773

Del blog Perdido en Estonia de Jesús Rodríguez

La ocupación soviética en los años cuarenta, ocurrida justo después de la alemana y que se prolongaría hasta el desmoronamiento de la URSS, supone el principal trauma de la sociedad estonia, y en novelas como ésta entendemos el porqué: las deportaciones, delaciones, ejecuciones, huidas al bosque, humillaciones, impunidades… Un pueblo sumido en el miedo y, cómo no, con su cuota de advenedizos que asumen los ideales del invasor como propios, no por simpatía por las ideas socialistas sino por pura conveniencia, dando lugar a tensiones y rencillas de diversa gravedad, ingredientes todos ellos que conforman una mezcla explosiva y que están bien representados en el microcosmos de Purga.

A día de hoy, Estonia trata de ser un país europeo y avanzado, habiendo pasado página de ese largo episodio de opresión y terror, que poco tuvo que ver con el socialismo. Queda en él una importante minoría rusa que se encuentra entre dos aguas, la consciencia de pertenecer a un gran pueblo y por otra parte la constatación de vivir mejor en Estonia probablemente de lo que lo harían en la Madre Rusia. Un país entre dos mundos, como vemos. Mientras tanto, las bases soviéticas, sus almacenes, sus infraestructuras ruinosas, han quedado diseminadas por el territorio como un atractivo para turistas, imagen viva del declive de una época con más sombras que luces. Obras como la de Sofi Oksanen vienen a recordarnos de dónde vienen las nuevas generaciones de estonios, jóvenes amantes de la tecnología (¿herencia soviética tal vez?) y que por lo general apenas hablan ruso ya. También el éxodo de muchos de sus padres en Finlandia, el parís hermano, como en el caso de Talvi, la hija de Aliide, o de la propia madre de Oksanen, tiene que ver naturalmente con esa realidad ominosa. La joven escritora ha metido el dedo en todas esas llagas que parecen cerradas pero que aún están latentes entre los bosques de ese maravilloso país.

6-1030x773

Jesús Rodríguez Santos, Perdido en Estonia

Un cel de plom (2012) o com viure després de la no-mort

41jfwr2ffxl-_sx316_bo1204203200_

Tot just he tancat aquesta novel·la i només podia pensar en compartir-la aquí i animar-vos a llegir-la. Aquesta novel·la és un cant a la vida; la vida després d’haver passat per l’abisme que significa un camp d’extermini com Ravensbrück o Holleischen. Carme Martí ha escrit la vida de la Neus Català, explicada per ella mateixa als seus noranta-quatre anys. Ara, la Neus en té 100 i segueix viva, a la residència Els Guiamets.

No us diré el que esperava, perquè no sabia què esperar. El fet que fos una biografia novel·lada em feia enrere una mica, però tant si és un 50% realitat, un 50% novel·la, com si és 100% record, és un llibre digne de ser llegit.

La Neus Català és una dona admirable. De ben jove ja va mostrar empenta per organitzar les Joventuts Socialistes Unificades (JSUC) a Els Guiamets. Gelosa del seu germà gran que podia estudiar per mestre, va decidir que seria actriu i infermera. Sense saber que després de la república venia la guerra civil, va començar a estudiar per infermera, estudis que van quedar interromputs per l’esclat del conflicte.

Amb prou feines tenia vint anys i sabia que volia un món lliure. Va ser a la Resistència i es va exiliar a França, on segurament va viure els moments més feliços de la seva vida. La vida rural a Dordonya, amb l’amor de la seva vida, l’Albert, és de les imatges més commovedores de tota la novel·la, al meu parer. No sols perquè el paratge era idíl·lic, pel que sembla, també perquè era un home amb qui compartia ideals i plans. Junts van fer d’enllaç per als maquis espanyols i, més tard, van treballar per a la Resistència. Fins que els van enxampar els nazis.

De tots els textos que he llegit sobre els camps d’extermini, aquest és el que més proper m’ha semblat. El més específic i colpidor. Tant, com per deixar escapar alguna llàgrima llegint l’infern pel que van haver de passar milers de persones com la Neus. Simplement pel fet de no ser alemanys o de no compartir les idees polítiques dels nacional-socialistes.

Carme Martí, l’autora que ha donat la veu a les paraules de la Neus, ha aconseguit que me l’imaginés, la Neus, asseguda davant meu explicant fil per randa com van ser aquells mesos a la presó de Llemotges, primer, a Ravensbrück, després, i a Holleschein, per últim.

2183028038_f2e34007ea_b

De tot el que he llegit em sorprèn la valentia que es desprèn durant tot el relat, com quan tot el grup de la Neus es va negar a menjar-se una sopa d’herbes que els havia fet sentir pitjor del que ja es sentien; això va comportar que al dia següent els servissin enciam amb vinagre i sucre, que els va semblar una delícia.

No vull explicar-vos cap de les esfereïdores imatges que es descriuen al llarg de la novel·la, però us puc dir que te les pots imaginar amb gran detall i són terribles. De totes maneres, em sembla molt més dura la quarta part, la tornada a la normalitat després de la no-vida.

És curiós com la mateixa Neus reconeix que durant els mesos que va ser presonera dels nazis va riure com mai no havia rigut. Com des del terror i la desesperació constant que els assetjava va trobar moments per a imitar el Charlot o fer alguna ganyota i treure algun somriure de les persones que tenia al voltant. En canvi, un cop va tornar a ser lliure li va costar trobar-se viva o contenta. Especialment després d’assabentar-se de la mort de l’Albert, que es va anar apagant a poc a poc, quan ja era lliure i tocava tornar a casa.

Si hagués d’escollir El Moment, escolliria la baralla amb l’Avelina quan es va assabentar que li havia cremat el vestit de deportada i la capsa amb les cartes de les deportades amb qui mantenia el contacte i algunes de les notes que va recuperar de l’Albert, gràcies a un company seu en els camps d’extermini. El vestit de deportada que ella volia guardar, que va netejar amb gran interès per guardar-lo i que va portar durant tot el viatge de tornada cap a França, a casa dels pares.

Tal com deia en la meva anterior entrada, Un cel de plom i El arte de volar, potser siguin els textos més emotius que he llegit aquest any.

Simone Weil: la recerca de L’arrelament

400arrelament

Simone Weil. Un nom d’aquells que sonen però amb una vaguetat que no permet dir-ne massa cosa. Una figura encara poc coneguda per la majoria de nosaltres. L’aparició per primer cop en català d’aquesta obra subtitulada Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà, a Edicions de 1984, ha de ser una invitació a conèixer les idees d’aquesta pensadora única. Única perquè no és fàcil fer-la encaixar en cap corrent més ampli: marxista que critica el comunisme i l’URSS, jueva immersa en el misticisme cristià, parisenca reivindicadora del llegat occità. La singularitat de la seva filosofia està íntimament lligada a la seva peripècia vital i l’època crítica que li va tocar viure. Malgrat el desencís de diverses experiències viscudes en carn pròpia el món obrer, l’avenç del feixisme, la nostra Guerra Civil en aquest llibre, escrit al final de la seva vida massa breu, es formula tot un programa destinat a tornar a posar l’ésser humà en el camí adequat. En les seves paraules, revertir el desarrelament, “la malaltia més perillosa de les societats humanes”.

Les persones vertaderament desarrelades només tenen dos comportaments possibles: o bé cauen en una inèrcia anímica gairebé equivalent a la mort, com la majoria dels esclaus en temps de l’imperi romà, o es llancen a una activitat que sempre tendeix a desarrelar, sovint pels mètodes més violents, les persones que encara no ho són o només ho són en part.

Simone_Weil_07

 Sabem que Weil va escriure les últimes pàgines malalta, sota els efectes de la febre, en la recta final d’una vida que ella no va mirar d’allargar. Ja no menjava ni dormia ni prenia cap medicació. Li havien donat feina a Anglaterra, al Comissariat de l’Interior de la França Lliure, on havia de donar forma a una futura constitució per a la nova França, que cada cop l’il·lusionava menys. A més, ella volia fer tasques més agosarades, per exemple accions de sabotatge. Una dona fràgil, però d’acció.

La forma contemporània de l’autèntica grandesa és una civilització constituïda per l’espiritualitat del treball.

Les circumstàncies que van envoltar la redacció d’aquests escrits em van fer esperar un text molt més il·luminat, fragmentari, fet a base de rampells. Ben al contrari, L’arrelament és d’una coherència exquisida i una forma impecable: res hi sobra, ni hi trobem res fora de lloc. Moltes de les qüestions que preocupen l’autora són encara ben aprofitables a dia d’avui. Per exemple el tema de la nació:

Totes han estat substituïdes per la nació. La nació, és a dir, l’Estat; ja que no es pot trobar una altra definició per a la paraula “nació” que el conjunt de territoris que reconeixen l’autoritat d’un mateix Estat. Podem dir que a la nostra època els diners i l’Estat han reemplaçat els altres vincles.

simone_weil_13

Més enllà de l’atractiu filosòfic i el de la descoberta d’una autora única, el gran atractiu del llibre és el viatge que ens ofereix al cor del segle XX. Un cor, com sabem, que és una tragèdia en sí mateix, ofegat per la brutalitat de la 2a Guerra Mundial. Simone Weil va tenir ocasió de viure de prop molts dels episodis determinants de l’època, com he dit al principi. Les seves idees van anar incorporant aquestes vivències, aquests canvis sovint traumàtics. Ens parla de Hitler quan aquest és una realitat, i el seu domini ominós està a punt d’asfixiar Europa sencera. Una època difícil la que va viure Weil, però que li va permetre, ens ha permès a través d’aquestes pàgines, destil·lar-ne ensenyances, brins dispersos d’esperança, reversos a un món en risc permanent d’autodestruir-se.

Us deixo amb el vídeo de la presentació del llibre a la llibreria Calders, un col·loqui molt interessant entre la traductora, la prologuista i Teresa Forcades, per aprofundir en el valor d’aquestes pàgines.

El Rellotger de Creixells de Josep Pla: una excursió al Terraprim

el_rellotger_OK:Maquetación 1

Amagat dins el volum 38 de l’obra completa de Pla, el dels Escrits empordanesos, hi ha aquest relat de poc més de cent pàgines que intenta apropar-nos a una figura que va interessar el seu autor durant dècades, si bé intermitentment: el Rellotger de Creixells. Com que l’etiqueta d’obres completes fa força respecte als lectors actuals, l’editorial Destino va voler recuperar aquesta història en un petit volum independent, per oferir-nos tota la saviesa literària i humana que conté.

El mestre de Palafrugell va voler apropar-se i apropar-nos a un personatge del qual se n’havia parlat molt a la comarca durant generacions. A ell mateix li havien arribat referències disperses i li havia interessat força, però no és fins que és ja septuagenari que es llença a investigar sobre aquest misteriós rellotger. El Rellotger és un bandit, un criminal; d’ofici arregla rellotges, sí, però la fama li ve dels robatoris i els nombrosos assassinats que protagonitza en companyia de la seva banda. Tot i així, veurem com qualsevol certesa sobre el personatge, que va viure entre les dècades dels 60 i 70 del XIX, es difumina o s’esberla davant la manca de dades o les contradiccions que sorgeixen.

pla

Josep Pla el 1975 (lalamentable.org)

Pla parteix d’una premissa clara, que és relacionar l’activitat criminal del Rellotger (del qual s’ignora el nom) amb l’època turbulenta en què desenvolupa la seva activitat, que és la de la tercera Guerra Carlina, la revolució de Prim i la República de Pi i Margall. Si no diu deu vegades que allò va ser una anarquia —en el sentit negatiu, que és l’únic que contempla Pla— i un desastre, no ho diu cap. Un desastre que va esmenar després Cánovas amb la nova constitució, el nou rei i bla, bla, bla.

L’aproximació que fa l’autor al Rellotger és necessàriament fragmentària, va, ve i torna, visita diferents senyors de la contrada que afegeixen dades quan poden, sempre des de la distància temporal envers els fets, que crea aquesta boira al voltant del personatge. És divertit imaginar Josep Pla ficat en un cotxe dels que circulaven el 1976, posem per cas un Renault 12, acompanyat d’algun amic que el porta amunt i avall a entrevistar-se amb aquests possibles informadors, tots ells amabilíssims sempre, encantadors. Tanta excursió fa que Pla parli sobretot d’allò que veritablement li agrada, que és el paisatge, els costums, l’esperit del país. I en aquest cas el país és el Terraprim, la comarca entre Banyoles, el Ter i el Fluvià. Comarca que, per cert, no ha fet fortuna més enllà de l’obra de Pla. És en aquestes descripcions de la terra i els homes, o d’allò que vincula íntimament una cosa i l’altra, quan l’empordanès assoleix el seu maximum overdrive, i es nota que hi ha reflexionat molt. Vénen unes ganes impressionants de visitar aquells poblets, els seus campanars romànics, els masos dispersos, els camps sense fi.

el-terraprim-mapa

apasdase.cat

Un pot deixar-se convèncer poc o molt per les apreciacions polítiques de Pla, que ja sabem que eren un pèl especials —potser per assemblar-se més als propietaris rurals carques de la Catalunya interior, que eren els seus iguals. El mateix passa amb alguns usos lingüístics que a mi personalment em provoquen una certa pruïja: parlo del començà de dir, intentar de fer i similars. Però més enllà d’això, passatges com els de la tertúlia dels Albert a L’Escala —tertúlia on sovint no parla ningú, i la figura de Víctor Català està tan a prop— o l’evocació de la vida rural vuitcentista són deliciosos; són la imatge d’una literatura feta des del plaer d’explicar i que ofereix un immens plaer també al lector.

Xavier Fina, Sense treva: fem balanç

sensetreva

L’altre dia passejava per aquest temple modern que és El Born Centre Cultural i he de dir que per fi li he trobat una gràcia: la seva llibreria, abundant en textos exegètics de la història catalana però també en els dedicats a la ciutat de Barcelona. Allà, en una de les piles de novetats, vaig veure aquest Sense treva. Els cent primers dies d’Ada Colau, del qual ja tenia referències per diversos canals, i estant com està escrit per en Xavier Fina havia de venir amb mi cap a casa. Almenys un exemplar havia de ser alliberat d’aquelles parets tan època Trias.

A l’autor el recordo com a professor de polítiques culturals a l’Autònoma, algú amb el do de fer les classes divertides i molt estimulants en quant a idees. Més recentment, el llegeixo com a tuitaire brillant a qui és un plaer seguir. Per fi en aquest llibre -ignoro si en tenia d’altres- se’l pot veure aprofundir en un tema i no un qualsevol, sinó un que aixeca afectes i aversions a parts iguals. Més ben dit una figura: “la Colau”.

Sense treva ja es refereix d’entrada amb el títol a la maquinària mediàtica que s’ha posat a funcionar d’ençà de la victòria de Barcelona en Comú amb l’objectiu de desprestigiar, criticar, erosionar i difamar la nova alcaldessa. Fina és on ha de ser: escrupolós a l’hora d’analitzar la praxis política del nou consistori i assenyalar-ne els errors, però conscient també de la il·lusió que hi ha darrere, l’emocionant canvi que representa.

Com no pot ser d’una altra manera, la història comença a la plaça de Catalunya el 15 de maig de 2011, el revulsiu social i polític que no es va manifestar de manera immediata -penso en les eleccions d’aquell mateix any per exemple- però que després ha anat penetrant l’imaginari ideològic, la gestualitat de molts partits i, finalment, les pròpies institucions. L’ajuntament de Barcelona, com el de Madrid i altres ciutats més el maig passat, va ser de les primeres institucions a obrir les portes a la “nova política”. I això senta molt malament entre qui se sentia guanyador de l’alcaldia o, pitjor encara, qui se sentia amo i senyor de la ciutat.

La crònica d’aquests cent dies que fa Fina ens mostra a la perfecció la lluita entre qui arriba, un pèl inesperadament, al poder municipal amb les mancances que provoca la inexperiència, i per altra banda aquest establishment que no ha paït bé la derrota dels seus. La narració en present dels plens i les notícies d’aquests dies d’estiu és vibrant, àgil, i quasi ens fa pensar que l’estem veient, amanida a més amb algun comentari irònic marca de la casa, com els símils futbolístics que apareixen de tant en quant:

(Jordi Martí) no desaprofita la passada de gol de Ponsa per rematar un tuit a porta buida (…)

p. 64

També es molt interessant la proximitat amb què ens presenta els diferents protagonistes d’aquesta etapa i els seus companys de viatge. Especial finezza (mai millor dit) té el retrat de “l’onze inicial” d’aquest govern, en particular quan els retratats són gent com Raimundo Viejo (“ni está ni se le espera” es titula el seu epígraf) o Josep Maria Montaner, el “fill de Blade Runner”. Aquests detalls, aquesta “certa manera” de fer les coses, tal com va repetint el propi autor citant Josep Tarradellas, són el que converteixen aquest llibre en una delícia, siguem més simpatitzants de BComú o menys (serà particularment útil per als que no, de fet). Una excel·lent manera de recapitular aquests primers mesos de la nova Barcelona.