Il·lusions elementals, de Ponç Puigdevall. Por i fàstic al Gironès.

Ponç Puigdevall ha estat molts anys crític literari a diversos mitjans de premsa, i potser el seu nom està encara més associat a aquesta tasca de crític que a la d’autor, tot i tenir en el seu currículum uns quants títols publicats. El seu rigor com a crític afegeix un plus d’interès en la seva pròpia obra literària, però si he triat llegir aquestes Il·lusions elementals en comptes d’un altre llibre ha estat per la foscor i un cert caràcter extrem que traspuen tant la coberta com la sinopsi de la novel·la. Efectivament, el lector trobarà que no hi ha concessions, que els problemes del protagonista en cap moment paren de créixer i que la tenacitat en l’error d’aquest personatge malsà i destructiu ens fa estar amb l’ai al cor durant la major part de les prop de tres-centes pàgines que té la novel·la.

El text és dens en el bon sentit de la paraula; s’entén perfectament, és àgil, expressiu, però simplement dens, si el comparem amb certa lleugeresa d’autors menys exigents. Una mostra d’això és que no hi ha diàlegs, si bé tampoc es troben a faltar. Els capítols, per la seva banda, són llargs, amb una partició en blocs que articula la concatenació de descripcions —sempre angoixants, destil·lades per una primera persona presonera de sí mateixa— i acció, sovint imprevisible, una cursa en cercles cap als últims esglaons de la misèria material i moral.

Llegint Il·lusions elementals, vénen a la ment algunes de les novel·les del Nobel noruec Knut Hamsun, sobretot Fam, i la sensació que ens desperta, la de voler fer reaccionar al protagonista davant de tants desencerts que presenciem. També ens pot evocar la vida d’indigent de Jean Genet al Journal du voleur, però mancat de qualsevol element romàntic.

L’Eloi, el narrador protagonista, és un escriptor que ja no és capaç d’escriure, ni tan sols llegir; només pot beure i fugir dels problemes tot deixant un rastre de fracàs i destrucció. La seva fugida endavant el porta de Girona a passar una llarga temporada a Gijón i després a vagarejar per bona part d’Espanya com un nòmada, malvivint sempre, alcoholitzat, sense cap horitzó al davant que no sigui pitjor que l’anterior. Les opcions de salvació són refusades, traïdes, malaguanyades. Només la confessió en primera persona des del futur ens permet confiar en la seva salvació.

A mi, el que em despertava una mena de consciència superior que m’ho permetia tot, en especial situar-me més enllà de les contingències, era el desig de literatura.

p. 252

La descripció detallada de tant patiment, de tanta incertesa, de l’anorreament de l’individu que suposa la indigència —i el seu company l’alcoholisme— remouen i espanten el burgès, petit o gran, que qualsevol lector portarà a dins. El que és segur és que després de llegir aquesta novel·la ens en quedarà una marca a dins, i mai més podrem mirar un captaire del carrer amb els mateixos ulls que abans.

…l’art de narrar, com la vida, es reduïa només a tres històries, la de l’home iracund que vol una cosa que sap que no aconseguirà mai, la de les meravelles i els perills de l’aventura mentre es posterga el retorn a casa, i la de l’home de geni que es creu un déu i que al final descobreix que només era un home i que el seu déu l’ha abandonat.

p. 261

 

 

Najat El Hachmi o com fer de la teva vida una novel·la (i dues)

ultim_patriarca.indd

Aquestes setmanes he llegit dues novel·les de Najat El Hachmi: L’últim patriarca (2008) i La filla estrangera (2015) i, ahir, 19 de maig, vaig anar a una trobada de clubs de lectura on ella hi participava i parlàvem de la seva última novel·la.

Com a primer resum us diré que la primera em va semblar absolutament brillant, i la segona té un toc del mateix però sense estar tan ben lligada, en la meva opinió. És com si a La filla estrangera li faltés alguna cosa, com una segona part d’aquelles que no són tan bones i que tampoc ho pretén ser, ja que es tracta de dues protagonistes diferents.

Encara que la idea original no és fer cap autobiografia, es fa patent al llarg de tots els textos que està basada en una experiència personal, a la qual segurament també ha sumat altres experiències properes.

Si us sembla bé començarem pel principi. L’últim patriarca explica la història de com Mimoun, que havia de ser un gran patriarca a la seva terra i va acabar trencant la successió de patriarcats de la família dels Driouch. Aquesta novel·la explica tot el que passa des que Mimoun neix fins més o menys el moment en què la seva filla arriba a l’edat d’anar a la universitat. D’altra banda, La filla estrangera narra la història d’una noia i la seva mare a partir que la noia arriba a l’edat en que s’ha de casar, els 18 anys.

En tots dos casos, la idea que transmet és exactament la mateixa: com algú que ve d’un lloc com les zones rurals del Rif es pot adaptar a la cultura occidental i, en ambdós casos, el punt de vista és el de la filla. La filla mimada de Mimoun o La filla estrangera que se sacrifica per la seva mare.

Mentre llegia aquesta última novel·la vaig tenir en tot moment la sensació d’un déjà vu, una sensació com que “ja ho he llegit, però no exactament així”. L’autora va explicar que a L’últim patriarca pretenia fer visible la violència que reben les dones en l’àmbit familiar, mentre que a La filla estrangera buscava donar més protagonisme a les dones i poder deixar de banda la distorsió de la violència.

La veu narradora és un tema important que a mi m’agradaria destacar. El to de llegenda o de conte d’abans d’anar a dormir que utilitza a L’últim patriarca és profund i vigorós; per mi és el gran punt de la novel·la, t’enganxa i és com si algú et llegís a l’orella i marqués amb les mans el so de la bufetada, paf!, i et portés les olors del menjar, el xup-xup de les olles fumejant a la cuina, etc.

9788429774696

En canvi, la veu de La filla estrangera és un monòleg intern i continu de la filla, ple de digressions sobre les llengües que parla, amb qui les parla, com les ha après i com les gestiona. Potser la imatge més commovedora que he trobat és aquella en que la nena agafa pessics de les diferents herbes i espècies que hi ha per casa i les porta a la Plaça del Pes, perquè l’home de la parada d’herbes determini com es diu aquesta i aquella altra espècie en la nova llengua i, així, poder crear un diccionari per a espècies per a la seva mare. És un dels actes més dolços que fa la protagonista.

Els marroquins espies, per exemple, són una figura permanent en les dues novel·les. Aquests nombrosos marroquins sense nom són uns ulls inquisidors i atents que ho observen tot i es resumeixen en un constant: “La meva reputació és la de la meva mare”, “no em poden veure fent res que no sigui decent”. Aquesta idea és present especialment en La filla estrangera.

Una altra figura que destacaria seria la del pare. Mentre que a La fila estrangera és una figura absent de la qual amb prou feines se’n parla, a L’últim patriarca és potser el nucli de la història. Un pare manaire, absolut, poderós i violent amb qui no es pot dialogar, a qui no es pot contradir. Un pare al qual l’única manera que troba la protagonista de fer front és en forma de traïció, amb el seu tiet. La mateixa persona amb la qual Mimoun creu que la seva dona li ha fet el salt.

I en contraposició al pare, la mare. Totes les mares que apareixen són fortes, invisibles i submises. De dones domesticades, parla l’autora. Una mare que ho sacrifica tot pels fills i per la reputació de la seva família, més que no pas pel marit: el no menjar, el no sortir, el guardar secrets o fins i tot intentar convèncer el marit en favor dels fills, com fa l’esposa de Mimoun amb el casament de la seva filla. Potser també són els personatges més enigmàtics, ja que en cap de les novel·les és protagonista la mare i en cap d’elles tampoc se sent la seva veu. Sembla que la propera novel·la de Najat buscarà el paper protagonista d’aquestes dones tan silenciades.

Un altre dels temes que també apareix a les dues novel·les és el casament. Casaments aparaulats sempre; on Mimoun amenaça amb la mort perquè la seva família demani la mà de qui serà la seva dona, on un cosí serà el marit perquè la mare i el tiet ho van parlar així des que la nena era molt petita, un casament-sacrifici per a alliberar la mare del pes de tenir una filla o un casament com a fugida de casa el pare.

Crec que si una cosa bona tenen totes dues novel·les és la capacitat de transportar-te d’aquest país nostre que és Catalunya a aquella zona rural, llunyana, tradicional, plena de pols i olors i cases fetes de fang, agrícoles i pobres que és la zona del Rif. A estones, mentre llegia, gairebé podia sentir-me ajaguda al pati d’una d’aquestes cases, torrant-me al sol, mentre les dones de la novel·la feinejaven a casa o cuinaven i ho impregnaven tot amb les seves olors de sabó i menjar.

Personalment han representat dues novel·les que no sabia que volia llegir, però tan bon punt les he començat he descobert que les trobava a faltar. Aquesta mirada des de l’interior d’un d’aquests milers d’infants que vénen de fora i que han de buscar el seu equilibri entre la cultura d’on vénen i la cultura on arriben. El fet que expliqui tots els secrets de l’àmbit familiar, dóna un toc de quotidianitat i de valentia, perquè no ha de ser fàcil posar veu a tot allò que ens ensenyen que és privat i que ho ha de continuar sent; pel bé de la tradició, de la família, de la reputació.

Veredicte: Molt recomanables.