A peu amb Josep M. Espinàs

a peu per castella9788495616036-es-300

Feia una eternitat que no escrivia aquí, ho sé. El motiu no és que hagi abandonat la mania de llegir, ni molt menys, però sí que és cert que la majoria de les lectures que he fet els últims mesos no m’han semblat prou ressenyables. I quan m’ho han semblat no he disposat del temps o les ganes com per reflectir-les aquí. Què entenc per ressenyable? Doncs sobretot que sigui un títol més o menys recent, i que pugui donar peu a un comentari per part meva, ni que sigui breu. No sé si servirà de compensació però avui no vinc amb un llibre sinó amb dos. Dos llibres germans que de fet pertanyen a una família bastant nombrosa, i que en realitat no compleixen aquest criteri de la novetat i la innovació, en absolut, però que crec que cal rescatar justament pels motius contraris.

Estic parlant d’un autor familiar per gairebé tothom, en Josep Maria Espinàs. Un home que porta dècades publicant i que encara avui, amb 90 anys, es manté en actiu com un dels articulistes més venerables del país. La seva sèrie de llibres de viatges, A peu per… és ja un clàssic, una família ben nodrida que, potser de tan familiar, fa que no la valorem com cal.  En aquest cas he llegit dos volums, triats amb l’únic criteri que és que m’interessava especialment la zona que descrivien: la comarca de Las Villuercas, a Càceres, i les terres inhòspites de Sòria.

A peu per Castella i A peu per Extremadura es van publicar cap al tombant de segle, però el cert és que aquesta nissaga té els seus orígens a la dècada dels 50, quan l’Espinàs es va embarcar en un viatge pioner caminant pel Pallars i la Vall d’Aran. Un dels seus acompanyants llavors va ser Camilo José Cela, que havia escrit el celebèrrim Viaje a la Alcarria el 1948, precedent fonamental d’aquestes caminades escrites. L’Espinàs va reprendre aquesta literatura peripatètica passada la seixantena, i després d’uns quants títols dedicats a diferents indrets de parla catalana, s’aventura en terres castellanes, concretament per la província de Sòria. Defugint sempre el que pugui tenir un caire turístic o monumental, escull les contrades inhòspites, els poblets mínims, el páramo. Esmenta al principi el poc cas que han fet els escriptors catalans a Castella, que quan hi han anat ha estat en cotxe, perdent-se tots els detalls que només es poden copsar caminant.

JOSEP MARIA ESPINAS SUBIDO A CABALLITO ENCIMA DE CAMILO JOSE CELA

Espinàs damunt Cela (El Periódico)

A Sòria ja era en aquell moment una realitat més que palpable el problema de la despoblació: un silenci que ho inunda tot, carreteres i camins per on no passa ningú, dificultats per conversar amb algun habitant. El problema no ha fet més que empitjorar durant aquests anys, i ara tot just despunten veus crítiques que posen el focus en la urgència per posar solució a l’extinció definitiva d’un territori, d’unes formes de vida. Aquí vaig parlar de La España vacía de Sergio del Molino, però també hi ha llibres recents ben interessants com Los últimos, de Paco Cerdà, o Palabras mayores d’Emilio Gancedo, que aprofundeixen en aquesta realitat dramàtica.

Quan aconsegueix xerrar amb algú, Espinàs es meravella de la llengua —no hi trobarem cap prejudici, per part de ningú—, del caràcter, de les condicions de vida, sobretot passades. Van desfilant davant nostre topònims carregats d’essència: Garray, Vilviestre de los Nabos, Villaciervitos, Calatañazor. Els versos de Machado sobrevolen aquestes pàgines, i Espinàs en fa esment en més d’una ocasió, com una referència ineludible, igual que altres veus com la de Gerardo Diego o Dionisio Ridruejo.

El viatge A peu per Extremadura recorre les Villuercas i els Ibores, el sud-est de la província de Càceres proper a Guadalupe, i no mostra un panorama tan preocupant tot i que també hi ha pobles ben petits i alguna dificultat per allotjar-s’hi. La situació només ha millorat relativament en comparació amb els problemes que es trobaven els viatgers anglesos dels segles XVIII i XIX. Així i tot, el caminant hi troba places animades, avis als bars, carrers amb una certa vitalitat. A Castella s’intuïa, però aquí es fa palès un cert xoc cultural, que sovint és directament hilarant. La gent és bastant més oberta que a Castella, franca, xerraire, però sovint fa gala d’un sentit rural de l’humor, voluntari o involuntari, al qual l’Espinàs no pot respondre sinó amb desconcert. Trobem un cert nombre de graciosos, de gent especial, amb tirada a la facècia i al “chascarrillo”, com l’ex-legionari que tenen per boig. També fa gràcia cada cop que li fan notar al viatger que és un avi igual que ells; amb la millor voluntat li recomanen dinar o sopar a la residència, i l’Espinàs ha d’acceptar el missatge implícit.

espinas-91

JM Espinàs, en aquest cas a l’Aragó (Vilaweb)

Les llargues caminades entre poble i poble es presten a descripcions de paisatges i escenaris, que no cansen en absolut sinó que són un dels atractius d’aquests llibres. Llegint-los, vénen moltes ganes d’agafar la motxilla i recórrer tots aquests pobles més o menys recòndits. Ja en aquell moment tenia un aire d’extravagància l’anar a peu, però és totalment cert que aquesta és l’única aproximació vàlida per viure un indret. El senyor Espinàs encara va recórrer algunes altres regions i en va fer llibres interessantíssims, d’un estil àgil i planer —oposat al barroquisme que, segons ell, les grans extensions provoquen en els escriptors castellans—. Però quin ha estat l’impacte d’aquesta producció literària?

Crec que no m’equivoco si dic que és un autor conegut i fins i tot estimat. Al favor del públic s’ha sumat l’interès dels estudiosos, com demostra un llibret d’Elisabet Armengol (l’autora en parla a bastament aquí). Ara bé, qui el llegeix? Capítol apart són els articles que des de fa anys i panys publica a El Periódico, articles on exerceix una llibertat total, prescindint de l’actualitat i parlant de les seves coses. La pregunta em va sorgir després de consultar un dels portals més populars entre la comunitat lectora, Goodreads. Allà, com podeu comprovar, els llibres del nostre autor estan sense pena ni glòria i molts ni tan sols hi figuren. Pot ser perfectament que els seus lectors no freqüentin Goodreads, però no deixa de ser una constatació trista. Així que aprofito ara per reivindicar la seva figura i la seva obra, tan poc de moda però que tantes coses ens pot ensenyar a tots plegats. Camineu per les seves pàgines, i segur que us vindran ganes de caminar com ell pels variats territoris del món.

 

Anuncios