L’islam avui

9788415518440

Alguns aspectes controvertits es el subtítol que porta aquest llibre. I, a jutjar per algunes reaccions que ha suscitat, es fa palès que n’hi ha uns quants d’aquests aspectes, i que un assaig que els afronti obertament, sense apriorismes, pot acabar sent igualment controvertit. Com a mostra de tals reaccions, només cal veure el recull que en fa l’editor de Fragmenta al digital Núvol.

És evident que el tema es presta amb facilitat a opinions maximalistes, prejudicis ben arrelats i discussions acalorades. En un context on els mitjans no fan més que presentar-nos les barbaritats que es cometen diàriament en nom d’aquesta religió, és d’esperar que qui més qui menys se la miri amb recel. És això el que converteix en indispensable un estudi d’aquesta naturalesa. I difícilment trobarem algú més idoni que la islamòloga Dolors Bramon, que porta dècades analitzant què diu l’ensenyança recollida en l’Alcorà i què no diu. Una aproximació a l’islam i el seu llibre, l’Alcorà, s’ha de fer des de la filologia. Anant als textos, a les fonts, i en el seu idioma original.

mohammed_receiving_revelation_from_the_angel_gabriel

Muhàmmad rebent la revelació de l’àngel Gabriel (Wikimedia Commons)

Recordo quan jo mateix estudiava religions a la Universitat Autònoma. El professor Josep Montserrat ens va presentar les religions jueva i cristiana d’una manera que mai havíem vist. I tot des de l’anàlisi dels textos, de la paraula escrita. En el moment de tractar l’islam, el professor va deixar lloc a un altre ja que va admetre no conèixer prou l’àrab. Una honestedat poc freqüent, en l’època dels tertulians a temps complet. Doncs bé, Dolors Bramon evidentment sí que domina l’àrab i pot fer una dissecció dels mots recollits a l’Alcorà en busca de resposta. Així ens permet indagar en què hi ha darrera de conceptes com gihad (que és masculí per cert) o xaria. I el que trobem és la deformació tendenciosa d’idees que, o bé tenen una presència molt marginal al llibre sagrat, o bé s’han convertit en tota una altra cosa en boca dels actuals bàrbars que cometen els seus crims tot invocant un islam que no coneixen bé i que en realitat no dóna cabuda als seus excessos.

S’ha acusat Bramon de justificar alguns costums dels musulmans tinguts per injustificables a Occident. El que trobarà el lector, més aviat, és un context ben ampli i aclaridor per cadascun d’aquests aspectes controvertits. Una lectura de l’Alcorà en la línia de les tendències més modernes i aperturistes, que no obstant això no s’aparta de les fonts originals, no vol renunciar a l’islam ni convertir-lo en el que no és. Així, veiem com les idees de Muhàmmad suposen una revolució, un salt qualitatiu, en els costums de les societats àrabs preislàmiques, on per exemple era habitual enterrar vives les nenes si es considerava que ja n’havien nascut suficients. La seva doctrina arriba per canviar aquest panorama, però és evident que no ho pot fer de cop. El que intenta, més aviat, és aconseguir un canvi gradual, conduir cap a costums més humans, més civilitzats, com per exemple en el tema de la violència contra les esposes. També en un tema que ocupa tot un capítol, i que és el del paradís que espera a les dones de vida recta. És sabut que als homes els esperen les hurís, verges complaents i sempre perfectes, però, i a les dones? Qüestions com aquesta arriben a despertar en ocasions una mena de somriure, potser amarg, per la injustícia que comporten, igual que altres particularitats com poden ser la teoria del fetus adormit o alguns dels excessos dels imams, com la defensa de la terra plana.

flickr_-_nick_perretti_-_inside_the_muhammad_ali_mosque_of_cairo

Interior de la Mesquita de Muhàmmad Ali al Caire (Nick Perretti, Flickr)

Davant d’aquests esculls que ens tornen a posar al davant l’islam més primitiu i xocant, l’autora s’arma d’arguments i ens presenta les lectures més modernes de l’islam, perquè a banda d’energúmens que distorsionen la religió per cometre barbaritats, són nombroses les figures, i escoles senceres, que busquen un islam modern, obert i capaç d’adaptar-se al present. En aquesta línia va el treball de Bramon, i veiem que aquesta és l’única sortida si volem arribar tots plegats a un enteniment, a la germanor que es proposa de manera valenta en aquest llibre fonamental: la d’assolir una civilització islamo-cristiana.

Anuncios

Najat El Hachmi o com fer de la teva vida una novel·la (i dues)

ultim_patriarca.indd

Aquestes setmanes he llegit dues novel·les de Najat El Hachmi: L’últim patriarca (2008) i La filla estrangera (2015) i, ahir, 19 de maig, vaig anar a una trobada de clubs de lectura on ella hi participava i parlàvem de la seva última novel·la.

Com a primer resum us diré que la primera em va semblar absolutament brillant, i la segona té un toc del mateix però sense estar tan ben lligada, en la meva opinió. És com si a La filla estrangera li faltés alguna cosa, com una segona part d’aquelles que no són tan bones i que tampoc ho pretén ser, ja que es tracta de dues protagonistes diferents.

Encara que la idea original no és fer cap autobiografia, es fa patent al llarg de tots els textos que està basada en una experiència personal, a la qual segurament també ha sumat altres experiències properes.

Si us sembla bé començarem pel principi. L’últim patriarca explica la història de com Mimoun, que havia de ser un gran patriarca a la seva terra i va acabar trencant la successió de patriarcats de la família dels Driouch. Aquesta novel·la explica tot el que passa des que Mimoun neix fins més o menys el moment en què la seva filla arriba a l’edat d’anar a la universitat. D’altra banda, La filla estrangera narra la història d’una noia i la seva mare a partir que la noia arriba a l’edat en que s’ha de casar, els 18 anys.

En tots dos casos, la idea que transmet és exactament la mateixa: com algú que ve d’un lloc com les zones rurals del Rif es pot adaptar a la cultura occidental i, en ambdós casos, el punt de vista és el de la filla. La filla mimada de Mimoun o La filla estrangera que se sacrifica per la seva mare.

Mentre llegia aquesta última novel·la vaig tenir en tot moment la sensació d’un déjà vu, una sensació com que “ja ho he llegit, però no exactament així”. L’autora va explicar que a L’últim patriarca pretenia fer visible la violència que reben les dones en l’àmbit familiar, mentre que a La filla estrangera buscava donar més protagonisme a les dones i poder deixar de banda la distorsió de la violència.

La veu narradora és un tema important que a mi m’agradaria destacar. El to de llegenda o de conte d’abans d’anar a dormir que utilitza a L’últim patriarca és profund i vigorós; per mi és el gran punt de la novel·la, t’enganxa i és com si algú et llegís a l’orella i marqués amb les mans el so de la bufetada, paf!, i et portés les olors del menjar, el xup-xup de les olles fumejant a la cuina, etc.

9788429774696

En canvi, la veu de La filla estrangera és un monòleg intern i continu de la filla, ple de digressions sobre les llengües que parla, amb qui les parla, com les ha après i com les gestiona. Potser la imatge més commovedora que he trobat és aquella en que la nena agafa pessics de les diferents herbes i espècies que hi ha per casa i les porta a la Plaça del Pes, perquè l’home de la parada d’herbes determini com es diu aquesta i aquella altra espècie en la nova llengua i, així, poder crear un diccionari per a espècies per a la seva mare. És un dels actes més dolços que fa la protagonista.

Els marroquins espies, per exemple, són una figura permanent en les dues novel·les. Aquests nombrosos marroquins sense nom són uns ulls inquisidors i atents que ho observen tot i es resumeixen en un constant: “La meva reputació és la de la meva mare”, “no em poden veure fent res que no sigui decent”. Aquesta idea és present especialment en La filla estrangera.

Una altra figura que destacaria seria la del pare. Mentre que a La fila estrangera és una figura absent de la qual amb prou feines se’n parla, a L’últim patriarca és potser el nucli de la història. Un pare manaire, absolut, poderós i violent amb qui no es pot dialogar, a qui no es pot contradir. Un pare al qual l’única manera que troba la protagonista de fer front és en forma de traïció, amb el seu tiet. La mateixa persona amb la qual Mimoun creu que la seva dona li ha fet el salt.

I en contraposició al pare, la mare. Totes les mares que apareixen són fortes, invisibles i submises. De dones domesticades, parla l’autora. Una mare que ho sacrifica tot pels fills i per la reputació de la seva família, més que no pas pel marit: el no menjar, el no sortir, el guardar secrets o fins i tot intentar convèncer el marit en favor dels fills, com fa l’esposa de Mimoun amb el casament de la seva filla. Potser també són els personatges més enigmàtics, ja que en cap de les novel·les és protagonista la mare i en cap d’elles tampoc se sent la seva veu. Sembla que la propera novel·la de Najat buscarà el paper protagonista d’aquestes dones tan silenciades.

Un altre dels temes que també apareix a les dues novel·les és el casament. Casaments aparaulats sempre; on Mimoun amenaça amb la mort perquè la seva família demani la mà de qui serà la seva dona, on un cosí serà el marit perquè la mare i el tiet ho van parlar així des que la nena era molt petita, un casament-sacrifici per a alliberar la mare del pes de tenir una filla o un casament com a fugida de casa el pare.

Crec que si una cosa bona tenen totes dues novel·les és la capacitat de transportar-te d’aquest país nostre que és Catalunya a aquella zona rural, llunyana, tradicional, plena de pols i olors i cases fetes de fang, agrícoles i pobres que és la zona del Rif. A estones, mentre llegia, gairebé podia sentir-me ajaguda al pati d’una d’aquestes cases, torrant-me al sol, mentre les dones de la novel·la feinejaven a casa o cuinaven i ho impregnaven tot amb les seves olors de sabó i menjar.

Personalment han representat dues novel·les que no sabia que volia llegir, però tan bon punt les he començat he descobert que les trobava a faltar. Aquesta mirada des de l’interior d’un d’aquests milers d’infants que vénen de fora i que han de buscar el seu equilibri entre la cultura d’on vénen i la cultura on arriben. El fet que expliqui tots els secrets de l’àmbit familiar, dóna un toc de quotidianitat i de valentia, perquè no ha de ser fàcil posar veu a tot allò que ens ensenyen que és privat i que ho ha de continuar sent; pel bé de la tradició, de la família, de la reputació.

Veredicte: Molt recomanables.