Tot un descobriment, del tot fortuït a més, el d’aquest autor tan singular. I és que les narracions breus que conté El somni de William Blake tenen un regust a clàssic, a tradició europea de la millor, cosa que ve a ser una raresa en el panorama actual. Dic tradició europea però, més concretament, la connexió que s’estableix a través d’aquests textos és amb figures igualment singulars. El nom del gran visionari romàntic anglès presidint el títol del recull ja ens situa entre un grup ben il·lustre d’heterodoxos de les lletres i la cultura.
William Blake, «Newton» (1795)
La resta de noms coneguts que desfilen per aquestes pàgines apunten en la mateixa direcció, la de l’espiritualitat, del camí desconegut, l’especulació metafísica: Verdaguer, Goethe, Perucho, Athanasius Kircher o Joan de Patmos en són exemples. Protagonitzen o inspiren històries d’una imaginació a voltes desbordant, preciosista, també un pèl obscura en ocasions. El llenguatge emprat acompanya molt bé aquestes narracions a mig camí entre les visions, el món oníric i l’homenatge literari. Entre les marques d’estil de l’autor, qualsevol s’adonarà aviat que l’ús personalíssim —i més que generós— que fa del parèntesi és la que més destaca, amb una funció acotadora molt marcada.
Athanasius Kircher, «Mundus subterraneus» (1665)
Alguns dels contes, com el primer, Aurora, són molt breus i més que narrar ens conver-teixen en espectadors d’una escena que concentra un significat ampli sense que hi hagi pràcticament acció. Altres, com el segon, són en aparença més convencionals, però amaguen igualment tot de ressonàncies que poden agafar desprevingut algun lector. I és que cadascun d’aquests relats traspua un culturalisme que articula bona part del seu encant. Alguna de les peces més breu, de fet, potser confien massa la seva força narrativa a la força del nom que evoquen, com passa en els contes sobre Perucho o Sant Joan. Un dels meus preferits és sens dubte Un conte cruel, primer perquè calen contes cruels com aquest —la història d’una nena amb el do de la profecia i el tracte que rep per part dels adults—, sobretot si estan plens de visions ombrívoles, personatges deshumanitzats i un dialecte mallorquí no per impostat menys saborós.
Fotograma de «The Four Horsemen of Apocalypse» (1921)
En definitiva, un llibre de contes que evoca el millor del passat, amb un imaginari subterrani i escatològic d’allò més interessant, que ret homenatge en tot moment a la literatura amb majúscules, i ho fa sense resultar exactament postmodern. La seva estratègia passa per estimular la nostra fantasia i cuidar la llengua al detall. Un títol, per tant, amb el qual tant en Josep M. Argemí com l’editorial Males Herbes fan un pas significatiu en la consolidació de les seves trajectòries. Almenys jo he pres bona nota per fer-ne seguiment en un futur.
Novelesca Mente 