Fa uns mesos vaig parlar aquí mateix del Lluís Calvo narrador, arran d’una novel·la que havia gaudit molt i que demostrava una habilitat inusual per capbussar-se en l’ànima dels seus personatges, en les seves vides més o menys comunes i en els carrers que els feien d’escenari. Ara és moment d’apropar-se al poeta (no oblidem que Calvo té una vasta producció en vers, més que no pas narrativa) i comprovar que les coordenades són unes altres ben diferents: el llenguatge, el marc, la veu.
El títol ja ens anuncia un entorn molt precís i també molt especial: la selva, que com a mínim des de l’Edat Mitjana representa un entorn on la percepció es regeix per regles no humanes: l’home hi és estranger, i són les bèsties qui juguen amb avantatge, i per tant tot allò instintiu i primigeni. Recordem la selva obscura en què es troba Dante al principi de la Commedia, la de la confusió vital, però també el paper del bosc en les rondalles populars (la zona no cultivada, per tant sense cultura, sense humanitat) o alguns relats medievals.
Calvo s’ha desplaçat a aquesta selva no només metafòricament (al final descobrim que on ha estat és a Sao Paulo, una gran urbs, però tant és), buscant aquest contacte amb essències primigènies que li aporten, en la primera part del llibre anomenada Selva tropical, una exuberància d’imatges i de sonoritats exòtiques:
la llar dels Tròpics és l’exuberància,
el pas del caiman a l’aiguamoll,
l’escata asfixiant de l’anaconda
i el vol del vampir
Condició d’home, p. 36
Ací i allà, el poeta ens va deixant també pistes sobre la seva poètica, sempre a través d’imatges potents i una veu que sovint ens interpel·la directament:
El verb és la metralla del silenci,
la defensa contra un món
incognoscible, sòrdid, gris.
[…]
Recordeu-me així, llavors:
franctirador de mots,
adust, en solitari.
Combat, p. 25-26
El següent apartat ens porta a una selva temperada, molt més propera:
Aquests boscos de faig i trèmol,
d’avet i auró,
són també els de Goethe
i els de Wordsworth,
els de Vinyoli i Guerau.
Vedat, p. 50
Les imatges, com és d’esperar pateixen un canvi notable, com també els referents, però hi trobem encara reflexions suggeridores sobre la pròpia poesia, com per exemple aquí:
Homes amb el rostre escrit
per Albert, Casellas o Vayreda.
[…]
Al capdavall,
també la poesia
intenta passar els mots,
secretament,
d’una banda a l’altra.
Contraban, p. 52-53
Aquestes selves i boscatges més o menys físiques, tangibles, o si més no amb un correlat geogràfic, aniran deixant pas a substrats més abstractes, en l’apartat Selva de l’ànima i, encara més, en la breu secció final, titulada La llum, la febre. Tot un viatge, ascendent si es vol, de les espessors tel·lúriques tropicals envers instàncies espirituals només assolibles per algun tipus de mística. Els paisatges de Selvàtica, ja veieu, són variats, però el viatge és un i, com Virgili a Dant, Lluís Calvo serà un guia extraordinari.
Novelesca Mente 